diumenge, 15 de desembre del 2013

1 any...com passa el temps!

Aquest passat dilluns dia 9 de desembre va fer 1 any que vaig aterrar a Beijing.

Una sensació estranya m’envaeix...Com passa el temps! Ja fa 1 any!

Per una banda sembla ahir que tancava les maletes en el meu pis de Girona i deia adéu a tothom. Per l’altra, aquests mesos a la Xina han estat tan intensos que hi ha dies que em costa recordar la meva vida anterior, em sento com si hagués viscut sempre aquí! La  Irene de Beijing es troba a anys llum de la Irene de Girona. L’essència és la mateixa, només faltaria, però he de reconèixer que he evolucionat, i molt! 

Cada dia que passa, aquest país m’obliga a créixer, a desenvolupar-me, m’obliga a deixar enrere la meva zona de confort i a establir-me a la zona d’aprenentatge constant.
Aquest ritme frenètic on em veig submergida és esgotador però també molt apassionant, és el que em fa sentir viva en tot moment. Enmig de tot aquest brogit reconec que no m’és fàcil trobar, o buscar, moments per a aturar-me i reflexionar i poder digerir i entendre tot el que m’envolta...

A Girona, era més senzill evadir-me regularment i analitzar la meva realitat i el meu entorn. Aquí, de moment no és així. Evadir-me implica parar completament, implica temps, implica silenci. Implica que mentre m’aturo, el meu entorn continua avançant a una velocitat astronòmica que de moment em costa reenganxar. Així que mentre estic digerint aquest primer any, ja estic afrontant les noves situacions del següent.

A vegades encara em pregunto com he pogut arribar fins aquí, ja que quan em va començar a ballar pel cap la idea de marxar em semblava impossible, com una carrera d’obstacles infinita, impossible de superar.


Deixar una vida enrere i començar-ne una altra tan lluny implica tancar temes, tancar portes, implica temps i esforç. Un fet que crec que un no n’és conscient fins que decideix fer-ho. I després de l’esforç de clausura, automàticament apareix la necessitat i l’esforç d’obertura en el nou destí. Confrontació de sentiments, sensacions, il·lusions, vibracions... Començar des de 0.  

Reinventar-se, readaptar-se, conèixer, descobrir, retrobar-se amb dubtes i amb pors, afrontar reptes...Créixer, créixer, créixer...Sense parar.
Obrir la ment, cada dia una mica més. Ésser conscient com el teu camp de visió s’eixampla contínuament fins a punts que mai hauries imaginat possibles. Grans dosis de tolerància, respecte i paciència crec que són els valors que més he desenvolupat al llarg d’aquest any.

Vull agrair a tothom que m’ha donat la mà en algun moment d’aquesta aventura, tant d’aquí com d’allà. Tant en tancar les maletes com en reobrir-les. Tots aquests punts de recolzaments que he sentit i tingut mai els oblidaré perquè m’han ajudat a fer realitat un gran somni, m’han ajudat a ser qui sóc ara mateix i a ser on sóc. Estic contenta, em sento orgullosa de mi mateixa...sóc feliç, molt feliç!


Així doncs, de moment passaré un any més en aquesta gran ciutat, en aquest país, per a poder continuar descobrint-lo, assaborint-lo i gaudint-lo en tot moment, tal i com he procurat fer fins ara.











diumenge, 20 de gener del 2013

Home, sweet home!

Vista del jardí central des de la porta del meu bloc.
Després de buscar caseta a peu, a sobre una moto elèctrica rosa fúcsia de la barbie, abans d'anar a la feina, sortint de la feina, amb neu, amb un fred inhumà... I visitar llocs sense lavabo, o bé sense cuina, o bé sense finestres o sense res de tot això, mal aïllats enmig de carrerons laberíntics...
Puc anunciar amb majúscules, i amb un somriure d'orella a orella, que he trobat "CASA MEVA"!
Ja hi estic instal·lada i m'hi sento "com a casa"!

La meva habitació: dormo sobre una tarima!

Mai havia pensat que la necessitat de "posseir" un espai en condicions arribés a ser tan important per a mi en aquests moments. Aquest fet m'ha portat a preguntar-me quins són els meus mínims per viure o, dit d'una altra manera, a què estic disposada a renunciar per viure dins els "meus estàndards" en un país on tot és nou i desconegut, res és familiar i l'únic que em pertany és el meu equipatge?

Dedueixo que com més aliè és l'exterior més necessitat tinc de crear-me el meu propi escenari. Un raconet només meu, conegut i controlat, amb el comfort necessari per a poder descansar i aïllar-me per un instant del món que m'envolta i així poder ser capaç d'abordar una altra jornada intensa i plena d'aventures desconegudes.


La cuina, és bastant gran i té una galeria.
Així doncs, finalment he trobat un piset  amb lavabo, cuina i finestres! 
Al centre de Beijing, al costat d'una zona amb temples, i el comparteixo amb la Mar, una noia també catalana i arquitecta de Badalona.
El pis compleix tots els meus requisits mínims de comfort. Bé, els supera amb escreix,  o sigui que no tinc cap queixa, tot al contrari, em sento molt i molt afortunada de la troballa que hem fet!

El pis forma part d'un "compound", una agrupació de blocs de pisos amb un jardí al centre, un oasi enmig de la ciutat.

El menjador. També té una galeria.
La zona és molt tranquil·la però en menys de 5 minuts et plantes en el bullici dels carrers xinesos amb bicicletes, cotxes, motos elèctriques, híbrids de bicicletes-motos-carros (que no sé com anomenar-los), venedors ambulants, llums, sorolls, olors penetrants de menjar... S'agraeix molt aquest canvi de ritme en el dia dia.


A poc a poc ens l'anirem fent més "nostre". De moment l'hem fet pintar tot blanquet, hem anat a IKEA a comprar alguns utensilis de cuina, tovalloles, llençols, cortines...

Vistes des de la galeria del menjador
La globalització no deixa de sorprendre'm, poder anar a IKEA a Xina és fantàstic: gaudir del disseny suec enmig de l'ornamentació oriental és sorprenent!
S'ha de dir però, que pels xinesos IKEA és bastant "luxós", no és la botiga barata on tothom va a comprar quan "estrena casa". Tot i així sempre està molt ple de gent tafanejant i mirant, remirant, tocant... Els xinesos hi van a "passar l'estona". Te'ls trobes assentats als sofàs jugant amb els seus mòbils, estirats als llits dormint, fent guerres de coixins, xerrant en les cuines del showroom com si fos casa seva... Fins i tot en els WC dels showrooms han hagut de posar uns cartells on indica que els serveis de veritat són a la 3a planta...!


La meva estimada bicicleta que em porta a tot arreu!
En definitiva, després de les primeres 6 setmanes ja estic finalment ben instal·lada. Cada cop em queden menys coses a fer de la llista "d'imprescindibles" que em vaig fer quan vaig arribar. Tinc feina, tinc bici i tinc casa! Ara "només" em falta parlar xinès! Però bé, aquest repte va per llarg, ja que no és un idioma senzill. Tot és qüestió de dedicar-hi temps i esforç! 

De moment amb 4 paraules de xinès, gesticulacions, el traductor del mòbil i dibuixets en el meu bloc de notes, aconsegueix-ho fer-me entendre en el meu dia a dia; per casos especialment complicats, sempre tinc "la trucada comodí". Truco a una companya xina de la feina que tradueix al meu interlocutor tot el que jo li vull dir i tot solucionat en un plis plas!


O sigui que molt lentament vaig guanyant terreny a aquesta nova ciutat que tinc al davant i que cada dia em brinda situacions noves i desconegudes per superar. Simplement es tracta de continuar pedalant amb força, amb els ulls ben oberts i anar absorvint el màxim possible d'aquest nou món que m'envolta.




dilluns, 31 de desembre del 2012

Per afrontar el 2013...

(...) 
ALLÒ QUE ENS FRENA EN AQUESTA VIDA ÉS L'ARQUITECTURA INVISIBLE DE LA POR.


Ens reté a les nostres zones de confort, que són, en realitat, els llocs menys segurs on podem viure. 
De fet, el gran risc de la vida és no assumir cap risc. 

Però cada vegada que fem allò que ens fa por, recuperem el poder que la por ens havia robat, perquè just a l'altre extrem de les nostres pors habita la nostra fortalesa. 

Cada vegada que ens endinsem en el desassossec del creixement i el progrés, som més lliures. Com més pors experimentem, més poder podrem reclamar. 

D'aquesta manera, esdevindrem valents i poderosos alhora, i així podrem viure les vides que somniem viure.
(...)



R. Sharma. Les cartes secretes del monjo que es va vendre el ferrari.

diumenge, 30 de desembre del 2012

Primeres impressions...

Avui fa 3 setmanes exactes que vaig aterrissar a Beijing.
Diumenge 9 de desembre, a les 8 del matí, la ciutat m'esperava amb un cel blau, un sol brillant i un vent que em feia amagar la cara darrere la bufanda.

He passat menys d'1 mes en aquesta ciutat però a vegades tinc la sensació que fa molt més temps que hi vaig arribar...Dedueixo que aquest sentiment és per l'allau de novetats que he viscut en un espai tan petit de temps. A més, a dia d'avui, em sembla que encara no he digerit res de res!

Visc en un continent nou amb una cultura completament diferent, treballo en un lloc nou, he conegut gent nova, he de buscar casa, menjo aliments que desconec, l'idioma que em "sona a xino" (i aquest cop ho és de veritat!), olors desconeguts, el termòmetre que mai no puja dels -4ºC  i cada dia tinc fred en un moment o altre...en definitiva, tot és nou! Una novetat que m'encanta i que em fa estar al 100% cada minut que passa però que em deixa abatuda quan el dia s'acaba...I més amb aquest fred polar espantós!!!

Per sort, ara al despatx tenim uns dies de festa que els utilitzaré per a descansar, per a reflexionar i per recuperar les forces, ja que he tingut un aterrissatge molt forçós! El dilluns després d'arribar, tot i el jet lag, ja vaig començar a treballar i des de llavors ja he tingut 2 entregues a la feina, he visitat gairebé 30 pisos per intentar trobar "casa meva", tinc número de mòbil xinès, tinc compte bancària, m'he comprat una bicicleta de segona mà, he agafat un taxi sola, ja m'han timat amb el preu d'un candau per la bici ( la bici m'ha costat uns 40euros i el candau uns 10...), he vist nevar unes quantes vegades, m'he comprat llibres d'arquitectura falsos i ja m'han batejat amb un nom xinès...entre moltes altres anècdotes!

Això del bateig ha estat aquest matí en un bar on hem anat a fer un "brunch". Aquí és molt típic que si ets occidental et bategin amb un nom oriental i viceversa... Tothom té 2 noms. Per exemple, a la feina treballo amb una tal Cherry i amb un tal Ray, tots 2 xinesos però s'han posat un nom ben americà ja que se suposa que així serà més fàcil la pronuncia per als "westerners".  Així doncs, cansada de no poder respondre a la pregunta referent al meu nom xinès, he demanat als nois que porten el bar d'aquest matí a veure si em podien batejar... I com que aquí s'inventen noms amb una facilitat que espanta i el xinès és una llengua que es base en ajuntar paraules diferents per fer-ne una de composta i amb significat més complex, doncs així ha estat!


Em dic "Lotus de Neu de la Dinastia Tang". Bé, això de la Dinastia Tang és com un afegit per donar "prestigi" al nom o bé com el cognom... Seria com "Senyoreta Tang" com a nom formal i "Lotus de Neu" per als amics.
El nom està format pel caràcter "tang = Dinastia tang" pel caràcter "neu = xue" i el caràcter "flor de lotus = lián". Crec que és un nom ben bonic, tot i que considero que costa de pronunciar, m'agrada! I més quan m'han explicat el significat.


Això de viure a Beijing, tot i ser bastant més complicat que viure a Girona, cada dia aconsegueixo ser una mica més "autònoma", fet que el primer dia em semblava impossible. Veure que avanço em fa estar contenta, molt contenta! I cada nou pas o cada nou descobriment és una injecció d'energia immillorable!!

Aquest any estic celebrant unes festes peculiars i en un entorn molt diferent, 7 hores abans que la família i que els amics, però estic feliç de poder sentir a tothom tan a prop malgrat els 10.000km de distància. Demà, 31 de desembre, avançaré cap al 2013 amb antelació gràcies a la diferència de la franja horària i desitjo que aquest any nou m'ofereixi l'energia i les ganes per poder anar fent passets endavant en aquesta aventura; que m'ajudin a créixer, a evolucionar i a poder continuar gaudinat-la com fins ara.

dilluns, 3 de desembre del 2012

5,4,3,2,1...0!!!

Finalment el dia 8 ja el tenim gairebé aquí! 
Aquests darrers dies han estat molt intensos: preparatius, excels amb llistes de coses per no oblidar-me res, reunions per tancar temes, gestions, compres, sopars i dinars de comiat...un reguitzell infinit  de coses a fer que no em deixen estar quieta ni un minut! QUINS NERVIS!!!
Això d'emmigrar és més complicat del que em pensava. Però bé, tot és qüestió de posar-s'hi...i ara jo ja ho tinc bastant encarrilat.

A part dels preparatius físics també m'he anat preparant mentalment. Sóc conscient del pas que faig, de tot el que deixo enrere sense tenir massa idea del que vindrà, però ara mateix aquesta incertesa m'atrau, m'emociona i em fa sentir viva. No tinc cap expectativa, la ment en blanc, amb ganes de conèixer i descobrir coses noves però sempre procuraré tenir present qui sóc i d'on vinc ja que com diuen els tòpics, moltes vegades no apreciem el que tenim fins que ho perdem. I com que considero que és veritat, aquestes últimes setmanes he procurat avançar-me al tòpic i gaudir al 100% de la família, de les trobades amb els amics, del bon karma del meu piset, de la bellesa de Girona, de l'ambient de Barcelona, de la tranquil·litat d'Amer... per tal de no perdre-ho mai. Han estat uns dies molt emocionants i inoblidables on he assaborit cada minut i on he pogut reafirmar que sóc molt i molt afortunada de poder despedir-me de tanta gent que m'estima i m'aprecia. Així doncs, m'emporto la maleta ben plena de bons records i bones vibracions.

Ara, ja només em queda "tatxar" algunes tasques pendents anotades a l'agenda i acabar les maletes.
Ja estic a punt, a punt per despegar cap aquest nou món que m'espera!

dijous, 22 de novembre del 2012

Ara mateix


Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis 
que anunciaven taumaturgs insignes 
no s'ha complert i els anys passen de pressa. 
De res a poc, i sempre amb vent de cara, 
quin llarg camí d'angoixa i de silencis. 
I som on som; més val saber-ho i dir-ho 
i assentar els peus en terra i proclamar-nos 
hereus d'un temps de dubtes i renúncies 
en què els sorolls ofeguen les paraules 
i amb molts miralls mig estrafem la vida. 
De res no els val l'enyor o la complanta, 
ni el toc de displicent malenconia 
que ens posem per jersei o per corbata 
quan sortim al carrer. Tenim a penes 
el que tenim i prou: l'espai d'història 
concreta que ens pertoca i un minúscul 
territori per viure-la. Posem-nos 
dempeus altra vegada i que se senti 
la veu de tots, solemnement i clara. 
Cridem qui som i que tothom ho escolti. 
I, en acabat, que cadascú es vesteixi 
com bonament li plagui, i via fora, 
que tot està per fer i tot és possible. 

Miquel Martí i Pol

dimecres, 21 de novembre del 2012

Km 0

Al llarg dels últims anys, diverses vegades, se m'ha passat pel cap la idea d'iniciar un blog on anotar curiositats, inquietuds, descobriments,...però mai ho he arribat a fer.

Potser per falta de ganes? Potser per no saber ben bé com començar? Potser per no saber què escriure? Potser per no teniu prou clar l'objectiu? Potser per no saber per a qui escriure?

Ara, en canvi, considero que és el moment oportú i l'objectiu és ben clar: una nova etapa que començo i que vull compartir.

Durant els últims mesos m'he submergit voluntària i involuntàriament en un reset general. Últimament el meu ordinador personal gairebé ja no funcionava, per processar qualsevol cosa trigava un eternitat, s'encallava contínuament...Així doncs, necessitava formatejar-lo de dalt a baix.

En aquest moment ja estic instal·lant el nou programari; he de seleccionar curosament quins programes hi instal·lo, no vull carregar massa la màquina. Per tant, he de prendre decisions i totes elles importants. Cal meditar-les totes, de la primera a l'última. No tinc pressa però sé que no m'hi puc adormir. Ja no si val postposar-ho per "demà". Avui és avui i, potser, no hi haurà demà; he d'avançar.

De moment, el dia 8 de desembre agafo un avió cap a Beijing, la capital de Xina, i el dia 10 de desembre començo a treballar a Crossboundaries Architects.

Il·lusió, respecte, nervis, por,...m'envaeixen, cada dia una mica més, en veure que el dia 8 s'acosta i que la nova aventura és a punt de començar!!