Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha
complert i els anys passen de pressa.
De res a poc, i
sempre amb vent de cara,
quin llarg camí
d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus
en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps
de dubtes i renúncies
en què els sorolls
ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no els val
l'enyor o la complanta,
ni el toc de
displicent malenconia
que ens posem per
jersei o per corbata
quan sortim al
carrer. Tenim a penes
el que tenim i
prou: l'espai d'història
concreta que ens
pertoca i un minúscul
territori per
viure-la. Posem-nos
dempeus altra
vegada i que se senti
la veu de tots,
solemnement i clara.
Cridem qui som i
que tothom ho escolti.
I, en acabat, que
cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol
