Una sensació estranya m’envaeix...Com passa el
temps! Ja fa 1 any!
Cada dia que passa, aquest país m’obliga
a créixer, a desenvolupar-me, m’obliga a deixar enrere la meva zona de confort
i a establir-me a la zona d’aprenentatge constant.
Aquest ritme frenètic on em veig submergida és
esgotador però també molt apassionant, és el que em fa sentir viva en tot moment. Enmig
de tot aquest brogit reconec que no m’és fàcil trobar, o buscar, moments per a
aturar-me i reflexionar i poder digerir i entendre tot el que m’envolta...
A
Girona, era més senzill evadir-me regularment i analitzar la meva realitat i el
meu entorn. Aquí, de moment no és així. Evadir-me implica parar completament,
implica temps, implica silenci. Implica que mentre m’aturo, el meu entorn continua
avançant a una velocitat astronòmica que de moment em costa reenganxar. Així
que mentre estic digerint aquest primer any, ja estic afrontant les noves
situacions del següent.
Reinventar-se,
readaptar-se, conèixer, descobrir, retrobar-se amb dubtes i amb pors, afrontar
reptes...Créixer, créixer, créixer...Sense parar.
Obrir la ment, cada dia una mica més. Ésser
conscient com el teu camp de visió s’eixampla contínuament fins a punts que mai
hauries imaginat possibles. Grans dosis de tolerància, respecte i paciència
crec que són els valors que més he desenvolupat al llarg d’aquest any.
Vull agrair a tothom que m’ha donat la mà en
algun moment d’aquesta aventura, tant d’aquí com d’allà. Tant en tancar les
maletes com en reobrir-les. Tots aquests punts de recolzaments que he sentit i tingut mai els oblidaré
perquè m’han ajudat a fer realitat un gran somni, m’han ajudat a ser qui sóc
ara mateix i a ser on sóc. Estic contenta, em sento orgullosa de mi mateixa...sóc feliç, molt
feliç!
Així doncs, de moment passaré un any més en
aquesta gran ciutat, en aquest país, per a poder continuar descobrint-lo, assaborint-lo i
gaudint-lo en tot moment, tal i com he procurat fer fins ara.